La Laura i la Mackenzie han construit una caseta de cartró. Ha estat tot un projecte. Primer en silenci i després amb paraules. Primer només se sentia parlar a la canadenca i després hem començat a sentir a la Laura que avui per primer cop clarament s'ha llençat a parlar en anglès.
Ha sigut molt emocionant veure-les i sentir-les.
Quan ha vingut la mare de la criatura a recollir-la no ha volgut marxar i s'ha quedat a sopar. Les postres se les han menjat a dins de la caseta.
Diu que li posaran el número 88 perquè la Mackenzie viu al 83 i la Laura al 38. Així que el dubte estava en si seria el número 33 o 88.
Aqui en el video la Laura em pregunta: mare, com es diu tallar?
Quan jo li contesto li llença la frase sencera: we can cut a little bit here.
Es veu que controlava totes les altres paraules menys cut i jo sense saber-ho.
I tan natural i seguit que li surt la frase. Tota una sorpresa.
Ha sigut un dia important per a la Laura avui. Ara té més confiança en que es pot entendre amb els nens i té més ganes de començar l'escola.
El poder màgic del joc... oi Lidia Carretero?? Gràcies pels teus savis consells.Ja veus, no ha estat exactament pintura però he escoltat el que em vas dir i ha funcionat genial.
Que xulo això que expliques, Montse! Quan vaig llegir el seu comentari sobre les famílies i IKEA (per cert, genial; ja se'l poden apuntar els publicistes...) ja vaig pensar que el tema bricolatge havia servit segur. Estic molt contenta de ser font d'inspiració, però el mèrit és dels implicats ;)
ResponderEliminar